cat / en
Mai no saps quan una olor ha quedat grabada en el fons del nas, com mai no se sap quan el cervell ha assimilat un concepte. El que està clar és que amb el temps un és capaç de classificar la importància dels moments viscuts. La descontextualització és el que fa despertar els sentits, i en el meu cas, l’olfacte.
Cada dia faig el mateix trajecte: de casa a Union Square, passant pel mercat de temporada que només hi és dies alterns. Pujo al despatx i em preparo el meu esmorzar: llet amb cereals. Jo mai no he estat una persona d’esmorzars però des de que sóc aquí em permet establir una rutina i dedicar uns minuts a les noticies.
La Lauren, que seu al meu costat, és australiana, molt prima i alegre. Cada dia, al contrari que jo, es prepara uns esmorzars de revista dietètica. Elegants, bonics i plens de diferents ingredients que ja no puc arribar a distingir. Alguns dies fruita, d’altres dies cereals amb yogurt, entrepans... no hi ha cap tipus de rutina alimentaria; i això ho repeteix per tots els àpats. Interessant per mi, que tinc una especial debilitat pel menjar.
Avui encara no ha arribat i jo ja fa estona que estic asseguda mirant ara.cat. Sento els seus passos ràpids i ferms, com si sempre tingués pressa per seure a la cadira. Comença el ritual de l’esmorzar.
Intento no quedar-me-la mirant com el prepara, però a vegades m’és inevitable. Miro la pantalla de l’ordinador com si la noticia m’interesses molt i molt, i de cop i volta ja no recordo res. És la primera vegada a la meva vida que tinc aquesta sensació. Com si estigués llegint un llibre i desapareixes del món real. Realment una desaparició.
No recordo ben bé quanta estona va ser, però crec que força ja que quan vaig despertar ja no hi tenia res al bol.
Em va costar entendre i associar totes les variables que estaven en joc. Vaig respirar, olorar, i ho vaig entendre.
Mai no saps quan una olor ha quedat grabada en el fons del nas, com mai no se sap quan el cervell ha assimilat un concepte. El que està clar és que amb el temps un és capaç de classificar la importància dels moments viscuts. La descontextualització és el que fa despertar els sentits, i en el meu cas, l’olfacte.
Cada dia faig el mateix trajecte: de casa a Union Square, passant pel mercat de temporada que només hi és dies alterns. Pujo al despatx i em preparo el meu esmorzar: llet amb cereals. Jo mai no he estat una persona d’esmorzars però des de que sóc aquí em permet establir una rutina i dedicar uns minuts a les noticies.
La Lauren, que seu al meu costat, és australiana, molt prima i alegre. Cada dia, al contrari que jo, es prepara uns esmorzars de revista dietètica. Elegants, bonics i plens de diferents ingredients que ja no puc arribar a distingir. Alguns dies fruita, d’altres dies cereals amb yogurt, entrepans... no hi ha cap tipus de rutina alimentaria; i això ho repeteix per tots els àpats. Interessant per mi, que tinc una especial debilitat pel menjar.
Avui encara no ha arribat i jo ja fa estona que estic asseguda mirant ara.cat. Sento els seus passos ràpids i ferms, com si sempre tingués pressa per seure a la cadira. Comença el ritual de l’esmorzar.
Intento no quedar-me-la mirant com el prepara, però a vegades m’és inevitable. Miro la pantalla de l’ordinador com si la noticia m’interesses molt i molt, i de cop i volta ja no recordo res. És la primera vegada a la meva vida que tinc aquesta sensació. Com si estigués llegint un llibre i desapareixes del món real. Realment una desaparició.
No recordo ben bé quanta estona va ser, però crec que força ja que quan vaig despertar ja no hi tenia res al bol.
Em va costar entendre i associar totes les variables que estaven en joc. Vaig respirar, olorar, i ho vaig entendre.
Calella, cuina de l’àvia. La millor cuina que mai no ha existit. Gran, amb llum, amb espai per moure’s i fins i tot per fer rodes. Finestres i calaixos per a tot arreu, sempre amb formigues amunt i avall que ens recorden que estem a prop de la natura. No busquen menjar; la cuina és nomès un tram del seu recorregut.
Veritablement la millor casa mai, i la cuina, la peça principal de la casa. Es nota que als Rosa ens agrada menjar.
Davant de la pica una finestra pivotant en el traverser horitzontal permet rentar els plats amb aire fresc. Malauradament la finestra és vella i ja ha perdut la meitat de les peçes, fins i tot l’indispensable per a que romangui oberta. Amb l’ajuda d’una gran cullera de fusta, que es troba a faltar en el calaix, la finestra es manté oberta. Fins a on jo puc recordar, és l’única que mai no es tanca en aquella casa. Per a aprofitar la petita repisa del marc de la finestra, sempre hi ha hagut un petit test amb menta, que manté fresca i neta d’ambient tota la cuina.
Si, menta! aquí està! LA MENTA.
Per a entendre l’element protagonista de la situació, he hagut de reconstruir tota l’escena mentalment. És la mateixa sensació que un somni: molts sentiments en pocs segons. Cada vegada que penso en la perdua de coneixement, m’impressiona la capacitat de l’ésser humà de transportar-se en un indret sense cap tipus de relació visual.
Moltes altres vegades he olorat menta però varis factors externs com la fredor matinal, el silenci i la tranquil·litat m’han fet entendre la importància d’aquesta finestra, d’aquesta casa i d’aquest periode de la meva vida. I és que ara m’és impossible pensar en la meva infància sense aquella menta, fresca, humida i immortal.