cat / en
Estocolm. Dia solejat, o com a mínim fins ara. Hem caminat durant tot el dia i les cames ens tremolen. Després d’una visita exhaustiva a la ciutat antiga, hem decidit agafar el tram per fer dues parades: ens ho mereixem.
Efectivament no és gaire coherent, però els nostres cossos no responen. Afortunadament recordem que hem comprat dues barretes de xocolata, i és que en aquest país tots els supermercats són plens de llaminadures. Un fet anormal per a mi. N’hi ha una que es diu ‘Tarragona’: xocolata amb avellanes. La comprem per la coincidència amb la ciutat Catalana: curiós. Mentre mengem el nostre berenar asseguts en un banc, mirem el port ple de vaixells. La majoria són de vela, encara que el paisatge també el defineixen els ferris que ajuden a fer el transport entre illes.
Després d’uns minuts, decidim tornar-nos a activar. El cel s’ha tenyit de gris, un gris fosc que augura una tempesta imminent. Tot i això mantenim l’esperança que encara aguantarà una mica.
Passem per davant d’un cartell que indica ‘Parc d’atraccions’. El vent ens porta crits que ens sorprenen. Mirem cap amunt i tres gran torres, plenes de gent anant amunt i avall, brillen davant del fons ara negre.
Tot i això, un raig de sol, acollidor i digne de posta de sol, ens dirigeix cap a un petit bar. Volem prendre una cervesa. El vent s‘ha aixecat i és cada vegada més fort. Sentim el fred previ a una tempesta, però el sol encara no ens ha abandonat. Entrem dins la petita caseta de fusta i ens adonem que és una botiga nàutica.
Està feta de fusta, tota. Una forta olor envaeix el meu nas. És com olorar alguna cosa que sempre ha estat amb mi, però que és tan pròxima que no la puc distingir.
Em paro, i oloro una altra vegada agafant molt aire.
Estocolm. Dia solejat, o com a mínim fins ara. Hem caminat durant tot el dia i les cames ens tremolen. Després d’una visita exhaustiva a la ciutat antiga, hem decidit agafar el tram per fer dues parades: ens ho mereixem.
Efectivament no és gaire coherent, però els nostres cossos no responen. Afortunadament recordem que hem comprat dues barretes de xocolata, i és que en aquest país tots els supermercats són plens de llaminadures. Un fet anormal per a mi. N’hi ha una que es diu ‘Tarragona’: xocolata amb avellanes. La comprem per la coincidència amb la ciutat Catalana: curiós. Mentre mengem el nostre berenar asseguts en un banc, mirem el port ple de vaixells. La majoria són de vela, encara que el paisatge també el defineixen els ferris que ajuden a fer el transport entre illes.
Després d’uns minuts, decidim tornar-nos a activar. El cel s’ha tenyit de gris, un gris fosc que augura una tempesta imminent. Tot i això mantenim l’esperança que encara aguantarà una mica.
Passem per davant d’un cartell que indica ‘Parc d’atraccions’. El vent ens porta crits que ens sorprenen. Mirem cap amunt i tres gran torres, plenes de gent anant amunt i avall, brillen davant del fons ara negre.
Tot i això, un raig de sol, acollidor i digne de posta de sol, ens dirigeix cap a un petit bar. Volem prendre una cervesa. El vent s‘ha aixecat i és cada vegada més fort. Sentim el fred previ a una tempesta, però el sol encara no ens ha abandonat. Entrem dins la petita caseta de fusta i ens adonem que és una botiga nàutica.
Està feta de fusta, tota. Una forta olor envaeix el meu nas. És com olorar alguna cosa que sempre ha estat amb mi, però que és tan pròxima que no la puc distingir.
Em paro, i oloro una altra vegada agafant molt aire.
Miro cada objecte que m’envolta per detectar d’on ve i què m’ha provocat aquesta sensació. Al meu voltant tot és fusta, fusta utilitzada per fer vaixells. I llavors ve, i només pot ser d’allà.
No és la fusta per a la llar de foc; ni tampoc per fer taules; és la fusta dels vaixells.
Només hi ha un lloc que sempre ha fet aquesta olor: Can Bacquelaine a Sa Riera.
Viatgem del Mar Bàltic al Mediterrani.
La meva padrina Núria, i també la millor cuinera que sempre sorprèn amb excel·lents plats tradicionals, ha crescut en aquesta casa al costat del mar.
Podria ser un disseny Domino de Le Corbusier: pilars en retícula, finestres allargades, coberta ajardinada; però el domino té un pilar únic.
El pare de la Núria era una persona especial. Era molt baixet, blanc de pell i sempre amb una boina gris al cap. No parlava gaire, però sempre estava manipulant coses. Li agradava crear i especialment a la casa de Sa Riera on hi podia trobar milers de divertiments al voltant de la casa: també ideal per una nena de 10 anys.
Però tornant a la casa; els tres pisos estan lligats per una escala de cargol que va des de la platja fins a l’últim pis. I al mig de l’escala, sempre molta fosca, hi havia decidit col·locar un pal de fusta de 15cm d’un vaixell de vela com a estructura.
Només el veus quan canvies de pis, però sempre hi és present a tota la casa. Sempre allà. Pensant, és impressionant com un simple pal de fusta pot contaminar tota l’atmosfera fins al punt d’associar l’espai amb aquesta olor.
I un cop l’olores, ja no te’n pots desfer; et persegueix i per sempre més és l’olor de referència de Sa Riera, de la fusta dels vaixells capaç de viatjar fins a Suècia.